Recordes la història d’aquell home que ho tenia tot però per dins se sentia pobre, buit i desprotegit?
Coneixes la història d’aquell home que feia riure tothom però ell estava trist?
Recordes la història d’aquella persona que era forta i vigorosa, però que per dins se sentia feble i tenia por?
Recordes la història d’aquell home que un dia va sortir de les mans de Déu però se n’havia oblidat?
Potser alguna d’aquestes històries és la teva història.
Els Mestres espirituals consideren que l’oblit de Déu és la causa dels nostres mals. L’oblit és com una segona mort; aquelles grans ànimes que eren els Pares del desert temien aquesta mort més que tot. La pregària del cor va néixer del desig incessant del record de Déu. En nosaltres hi ha diferents memòries. El cos i l’esperit tenen cadascú la seva. Tot allò que pensem, sentim, diem, fem i vivim queda imprès en la nostra ànima i el nostre cos. Però el record d’aquella alegria, d’aquell plaer, d’aquella felicitat d’un dia, avui ja no és el mateix gaudí ni la mateixa fruïció, mentre que el record del dolor encara és dolor, i, de vegades, més dolor.
Crec que la teràpia psicològica més extraordinària està en asseure’s tot sol en un racó i recordar totes les coses que el pare i la mare han fet per mi. És molt miserable aquella teràpia que indueix a recordar només les ferides que ens han fet. Miserable i estèril. Quan un record em fa mal, la medecina està en recordar allò de bo que he rebut. Recordar el que els pares han fet per mi, i recordar el que jo he fet per ells. La balança hauria d’estar equilibrada. Mentre no ho està, no descansarà el meu cor.
"Ens has fet, Senyor, per a tu i el nostre cor no té repòs fins que no retorna a tu". Amb aquestes paraules, sant Agustí volia expressar que allò més profund i més primer i més amagat de la nostra memòria física i espiritual és el record de Déu. "Memoria mei memoria Déi", en el fons de la meva memòria –volia dir ell- hi trobo el record de Déu. El nostre món es caracteritza per la pèrdua d’aquesta memòria. Per això no hi ha pau. L’oblit de Déu és la causa de tots els mals.
Puc recordar el que vull. No obstant no puc oblidar tot el que vull. Puc recordar el bé, l’amor, tantes coses belles i boniques, però em costa oblidar algunes coses que voldria que no haguessin estat mai. Els records, els bons records, fan més profunda la meva solitud. Tot sembla més meravellós quan mirem les coses a distància, i les coses prenen un altre relleu quan les observo en la quietud i la serenor del meu record.
Perdem la memòria d’aquelles persones i d’aquelles coses que ja no ens interessen. L’esperança és alegre, la memòria és melangiosa. L’esperança cristiana és la joia més gran que un hom pot concebre. La memòria del paradís perdut és la més trista melangia. Si vàrem ser expulsats del paradís –em costa creure que Déu pugui fer aquestes coses- m’omple de felicitat aquest Déu que se m’ofereix com a cel: plenitud d’ésser en la joia de l’amor de conèixer Déu, ja ara i en el meu futur absolut.
De vegades em sorprèn molt trobar joves més tristos i avorrits que un avi. Joves sense entusiasme; si no tenen les seves màquines, les seves drogues, els seus jocs amorosos, la vida se’ls fa insuportable. Han perdut la memòria de les coses belles i boniques que el món ha creat i ja són vells avui. Ningú no serà mai feliç de debò sense el record de Déu. Sinó, ¿qui ens farà sentir que a l’origen de la nostra vida hi va haver un gran amor, i que aquest gran, immens, infinit amor ens espera al final mateix de la nostra vida? Quan em sento buit i desesperançat, aquest amor torna a omplir la meva ànima. Sí, alceu vers ell la mirada i sereu radiants!
Ens lamentem de tot això que hem perdut. Però, s’ha perdut realment quelcom, Déu meu? No portes, tu, la meva vida cada instant dins les teves mans? De vegades penso que no faig res. Quan em desperto de bon matí, veig el meu jardí ple de flors meravelloses. Sempre has estat aquí. Oh memòria! Recorda!
Marcel Capellades
Sant Salvador
04.07.04